TÉ SENTIT LA PRESERVACIÓ DE L'ARQUITECTURA POPULAR?
 
El paisatge actual no és pas el primigeni. Fins el segle XX, la modelació d'aquest paisatge ha estat fruit d'una transformació, lenta però efectiva, producte del procés de civilització. Ha esta duta a terme des del propi territori i amb els seus materials. Aquest dos factors: el "tempo" i la matèria autòctona són els responsables de la personalització dels nostres paisatges. El "tempo" lent de transformació i la utilització de materials i tècniques comprovades per la llarga experiència (arquitectura popular) han formalitzat la identitat històrica i cultural dels nostres paisatges urbans i rurals.

Avui, l'alt increment de la velocitat de transformació ha esdevingut un factor de greu pèrdua d'identitat. Els avenços tecnològics de l'era post-industrial, l'actual filosofia estrictament economicicista de la societat i la globalització, han conduït a unes modificacions del territori, a gran escala, en minsos períodes de temps i uniformitzades, on la nostra societat, protagonista d'aquests canvis, paradoxalment es mostra incapaç d'assumir culturalment: Ahir mateix el nostre paisatge havia esta el de "sempre", avui és un altre i segurament demà ja tornarà a ser diferent. Quin és el nostre paisatge-identitat?

Plantejar la preservació de l'arquitectura popular es pot llegir com una resposta reaccionària a l'evolució, donada la incapacitat d'assumir-la? O es pot llegir com una manifestació tipus anti-sistema, més tímida o amagada, però en paral·lel amb altres de més clarament expressades (anti-globalització, ecologisme...)?

Particularment penso que la preservació de l'arquitectura popular pot trobar sentit en funció de la qualitat i racionalitat de les alternatives que s'hi donin, i en aquest sentit unes reflexions:

La preservació dependrà de l'estat físic fonamentalment, dependrà de la seva capacitat d'adaptació als nous usos, dependrà d'uns mínims racionament exigibles... Però sobretot dependrà de l'evolució dels valors socials imperants. Malgrat les simplificacions anteriors, la resposta ha de ser genèricament afirmativa per raons diverses:

Culturals: Com a document històric, complementàriament a la monumental, l'arquitectura popular és una exposició permanent de la nostra evolució històrica a diversos nivells: social, tècnic, formal...

Medi ambientals: Per l'estalvi de recursos naturals en escollir opcions de rehabilitació davant la substitució.

Econòmiques: Per l'aprofitament de recursos encara possiblement vàlids davant la substitució irracional protagonitzada massa cops per la moda, fenomen esnob estès a l'arquitectura i a funcions o usos prescindibles.

Les raons culturals, per si soles, difícilment són un argument prou sòlid per a la preservació de l'arquitectura popular. És així, per la desconnexió dels valors socials imperants actualment respecte els continguts culturals altruistes: la rendibilitat econòmica del diner, l'alta productivitat exigida, el creixement econòmic, la cultura d'una certa imatge... Totes són qüestions enfrontades amb el romanticisme cultural.

Tampoc veig clara una necessitat cultural de preservació estesa, a ultrança, a tota arquitectura pretèrita, si no ofereix altres prestacions més que les merament documentals. Segurament la preservació d'uns quants models escollits foren suficients per documentar el passat sense constituir una càrrega onerosa.

Crec que les millors opcions per a preservar l'arquitectura popular s'obtindrien en valorar adequadament les raons de tipus ambiental i econòmic. Però això passaria per una nova culturització social, que de fet fora una autèntica revolució. Amb propostes com les següents:

o  Assumir la rebaixa del nivell actual de prestacions exigibles, tant formals com funcionals (cal climatització? cal renovar la rajoleta? calen tantes coses?).

o  Acceptar "tempos" alentits per obtenir els resultats (més reflexió i estudi davant el benefici immediat).

o  Implementar les tecnologies racionalment (cal cable obligat si hi ha radio freqüència? cal aplicar tecnologia si ja hi han solucions naturals? ).

o  Tornar a adaptar a les pautes naturals l'organització i comportaments socials (la nit i el dia manen...).

o  Reformular radicals criteris de planificació urbana, fiscal i financera on es primi la conservació de teixits urbans davant nous creixements.

o  Reconcepció del dret a la propietat (un tindria dret al que ja té físicament i no a altra cosa...).

o  Culturització formal social (perquè no val el "pintoresquisme" de la segona residència per a la primera? perquè no s'accepta el "pintoresquisme" propi davant l'importat? és més, perquè hi ha segona residència?...).

o  Revalorització del treball manual i de l'artesanat en contraposició al treball exclusivament mecanitzat i a una cultura de l'oci basada en el consum (els murs de marge s'abandonen, no surt a compte treballar-hi i s'està millor al cafè...).

o  Apreciació de la validesa i capacitat de prestació d'ús de les coses davant una amortització prematura (canviar quelcom encara útil per altri aparentment millor o més modern..., per exemple la casa!).

Aquestes i altres mesures semblants són paradoxals i remeten a una aparent regressió socio-econòmica a models pretèrits. Però les incongruències actuals són moltes ja que, molts cops, es pretén donar i es dóna resposta amb complexes tecnologies a problemes correctament resolts tradicionalment (aïllament tèrmic i acústic, ventilació a les finestres...). Són efectes dels valors economicistes avui imperants.

Però la regressió que plantejo ho és estrictament en els nivells innecessaris del consum actual, no pas en els nivells del necessari coneixement tecnològic (que també ho és cultural). La societat ha d'avançar tecnològicament per a resoldre problemes d'avui i de demà, però és del tot necessària una racionalització en l'aplicació dels avenços (lluny de fal·laços criteris econòmics desenvolupadors), ja que el simple fet de dominar coneixements o tecnologies no pot implicar la seva aplicació de forma irracional o universal a la carta. Una nova / vella ètica ho exigeix si no volem repetir Hiroshima.

Potser és una argumentació excessiva pel tema que ens ocupa, però la resposta, més enllà del voluntarisme d'uns quants, segur que passa per una transformació dels actuals valors ètics de la societat.

Novembre de 2003
Carles Sàez Llorca, arquitecte